dimecres, 31 d’octubre de 2012

13ena. Sortida a Verdú i Forès 25 d'octubre de 2012


El dia era gris, plujós i trist, però puntualment a les 8 del matí des de l'Estació d'Autobusos de Vilafranca sortíem els 14 dels 16 apuntats amb un mini bus d'Autocars Vendrell. Van tenir molt de mèrit els companys que venien de Sant Feliu de Llobregat, com el Josep Balsalobre i la Rosario Martín i també el company Gabriel Nicolau que venia de Sabadell, i que han vingut a totes i cadascuna de les cites de El quart dijous. El Josep Maria Ferrer que viu a Bourg-Madame (França) aniria directament a Verdú. Un altre company que tot i està apuntat, no es va presentar...

La primera parada la vàrem fer a l'Autogrill de Cervera per esmorzar i escalfar-nos una mica del dia fred que feia, amb una boira rassa i una humitat extrema, però entre nosaltres aixó no es va notar, perquè hi havia ganes de compartir el dia i de passar-ho be, com així va ser.


A les 10 en punt érem al Museu de Joguines i Autòmats de Verdú, de 2075 m2. A la mateixa hora, arriba el company Josep M. Ferrer des de França... ell si que té mèrit de veritat i se li ha d'agrair públicament,.

La façana del Museu es espectacular, la qual destaca encara més enmig de la boira. L'edifici es troba situat al número 23 de la Plaça Major de Verdú, el centre de la vida social del poble, i la casa pairal on s’ubica es coneix popularment amb el nom de Cal Jan.

Cal Jan va ser construït al segle XV, com la resta d’edificis del mateix carrer i ja aleshores era una casa important a Verdú. Les llindes dels balcons del primer pis són un exemple del 1600. De fet, a la façana hi ha una inscripció del 1695, que és quan es va reconstruir. Es va utilitzar com a habitatge fins a mitjan segle XX, i el 1999 es va decidir iniciar la construcció del Museu, que després de cinc anys d’obres va culminar amb la inauguració el 2004.

Ens rep la Cristina Mayoral, la filla del propietari i el responsable de la multitud de col.leccions que s'exposen en aquest Museu, únic al Món. Tot seguit iniciem la visita acompanyats del magnífic guía, el Sr. Josep Roca, una persona amable, entesa i que ha viscut des de petit a Verdú i coneix totes i cadascunes de les peces del Museu. Fins i tot, surt en alguna de les fotos jugant de petit a futbolí amb el Sr. Mayorat, tots dos de la mateixa edat. Ens explica infinitat d'anècdotes i ell fa que aprofitem d'una manera molt distesa la visita, la qual dura una hora aproximadament i nosaltres la fem amb dues hores llargues.


La visita la vàrem iniciar amb una presentació dels quatre grans àmbits temàtics del museu: el poble i el camp, les fires i les atraccions, els vehicles de joguina i de pedal, i el futbol.

El primer espai és una evocació de Cal Pastoret, una botiga de queviures plena d'història: s’hi apleguen objectes autèntics de la botiga, planxes publicitàries de llauna i una màquina registradora singular. En els espais següents trobareu joguines que evoquen el món rural: l'església o l'escola, oficis, animals domèstics i de corral, nines de cartró, jocs tradicionals i cartells, entre els quals destaquen els de la Guerra Civil.

La passió pel futbol del propietari ens porta a conèixer pilotes antigues i pilotes actuals de grans finals, botes antigues al costat de botes originals dels tres millors jugadors del món de 2011: Xavi, Iniesta i Messi. Peces emblemàtiques, samarretes i cartells dels grans mites del futbol com Kubala, Cruyff o Maradona. I un audiovisual que farà emocionar els amants de l'esport rei, on cal destacar les grans finals guanyades pel Barça els darrers anys.

Una impressionant col.lecció de bicicletes, tàndems, tricicles, cotxes, tractors, màquines de tren i la sorprenent moto del Mickey Mouse. Destaca la col·lecció de joguets elaborats a principis de segle XX per uns artesans catalans, els Llauners de Gràcia: tramvies,cotxes, vagons de tren, avions de nit, futbolins, la famosa Fira dels animals de Verdú i finalment l'espectacular i fascinant col·lecció d’autòmats, la majoria fabricats a França entre finals del segle XIX i principis del XX, on destaquen els procedents de les Atracciones Apolo de Barcelona que recreen escenes costumistes i de caire poètic. 

Vàrem marxar molt contents, tot i que a l'hora de dinar, un avís ens va posar en alerta:  Per TV3 deien que "El Museu de Joguets de Verdú farà un gran canvi després de les festes de Nadal i es convertirà en un Museu d’Art modern i contemporani, per tancar aquesta etapa, que va començar el setembre de 2004" Per tant, ens sentim uns privilegiats i segurament serem dels darrers en haver gaudit d'aquesta extraordinària aventura. Queden doncs 50 dies abans de tancar-lo !


Tot seguit i acompanyats de l'Àngels, la nostra guía de l'Oficina de Turisme, vàrem conèixer una mica més a fons el poble de Verdú.

Verdú es troba al sud-est de la comarca de l’Urgell; hi porta una carretera que arrenca de la comarcal 240 (Montblanc-Artesa de Segre) i arriba fins a Montornés. El poble és envoltat per una xarxa d’antics camins que comuniquen Verdú amb els pobles veïns. L’origen d’aquests camins ve de facilitar l’accés de persones, carruatges i bestiar a l’antiga Fira de Verdú. El paisatge del seu terme sedueix per la seva simplicitat i per la llum intensa de les terres planes. El terme és dels mes grans de la contrada, te una extensió de 35 quilòmetres quadrats, la seva major part conreable a excepció d’algunes zones costerudes on creixen alzines, garrics i algun pi. El municipi comprèn la vila de Verdú com a únic nucli de població.


El Castell de Verdú és un dels edificis més emblemàtics de la vila i va ser al seu voltant on es van començar a aixecar els carrers i places que ara formen el poble de Verdú. L'any 1055 aquests territoris van ser conquerits per Ramon Berenguer I, i el 1072 van passar a la família d'Arnau Company. Durant dos-cents anys van estar en mans dels Arnau.Fins que l'any 1184 Berenguera de Cervera va concedir als habitants de Verdú el privilegi de construir el poble al voltant del castell, que fins llavors havia estat situat al voltant del riu Cercavins, afluent del riu Ondara. L'any 1227 el castell va passar a mans de Poblet. Després que Guillem III de Cervera l'empenyorés a Poblet per una croada a Terra Santa i el perdés.

Actualment s'ha acabat la 2a. Fase d'obres consistents en la reforma estructural del Castell, des dels fonaments fins les teulades i ja s'ha invertit des del 2005 fins ara aproximadament un milió d'euros, tot i aixó continúa en obres i per aquest motiu, va ser impossible visitar el seu interior.

Motivat per la contínua pluja, vàrem accedir a l'interior de la magnífica Església dedicada a Santa Maria, encara que originàriament n'hi havia una dedicada a Sant Nicolau de Bari. Actual església es pot datar cap a finals del segle XIII, per l'austeritat pròpia de l'orde del Císter. Constava d'una única nau, però el creixement de la població va provocar la progressiva ampliació. La imatge que presidia l'altar d'aquesta època no s'ha conservat, únicament la imatge realitzada en pedra del segle XV, realitzada per Andreu Pi. L'obra del retaule la realitzà el pintor Jaume Ferrer , un dels pintors amb més renom a les terres de Lleida en aquesta època. La talla de la Puríssima, d'estil barroc, la va realitzar Agustí Pujol l'any 1623.


Cal que també fem esment a les actuals pintures que decoren l'altar, obra del pintor targarí Jaume Minguell, fetes els anys 1955-1956. 


Tot passejant pels carrers de Verdú anem a conèixer el Santuari de Sant Pere Claver on va néixer l'any 1580, encara que aviat va marxar cap a Barcelona per estudiar lletres i arts i el 1602 ingressà a la Companyia de Jesús. Més endavant, anà a estudiar a Girona i Mallorca. Retornà Barcelona on va fer estudis teològics i aviat se'n va anar a Nova Granada com a missioner. Ordenat prevere l'any 1616 a la missió de Colòmbia, exercí allí fins a la mort un apostolat dedicat als esclaus negres fent el vot de ser ell mateix "sempre esclau dels esclaus" on fou proclamat patró de la República de Colòmbia.


A la part superior de l'edifici hi ha una estructura triangular, a mode de frontó, de coberta a dues vessants, decorada a base d'arcs cecs llombards i finalment coronat per un campanar d'espadanya força verticalitzant. L'interior d'aquesta església és de nau única i té una planta força irregular. A la part posterior de l'església hi ha les estances pertanyents a una residència d'avis.



Continuem passejant pels carrers coberts de la vila de Verdú que tenen una estreta connexió amb el passat com a vila closa i emmurallada. Aquests vestigis medievals ens remeten a un tipus d'urbanisme on l'espai s'havia d'aprofitar molt i sovint les cases es construïen les seus primers pisos damunt del mateix carrer. Aquestes estructures cobertes permetien crear espais públics aixoplugats en cas de pluja, on celebrar-hi mercats i fires. Arquitectònicament aquests carrers es caracteritzen per ser successions d'embigats superior que uneixen diversos arcs de mig punt seqüencials al llarg del carrer cobert. El fet que es conservin aquests arcs també porta a pensar que podien haver fet la funció d'entrades de la vila closa de Verdú. 

A destacar la ceràmica negra de Verdú, que és una marca de qualitat artesana per la comarca de l’Urgell i per la plana de Lleida en general. Els seus càntirs son reconeguts per la seva qualitat.


Acabem la visita a Verdú, al davant de l'ajuntament, que es un edifici noble de pedra vista amb muntants, llindes i cantoneres de pedra tallada. La seva porta d'accés és definida en un arc carpanell, coronat per un gran escut de la vila de Verdú.

Abans del 1546 ja complia les funcions municipals, tal i com es documenta als llibres e les Estimes. Al 1792 es remodelaren la façana i l'interior, moment en que damunt de la porta principal es col·locà l'escut de la població. Davant de la façana tenien lloc els actes oficials. 


Novament amb el mini bus els dirigim cap a Forès, doncs tothom ja tenim gana. La boira segueix arran de terra. El primer que mínimament divisem es la Creu de Terme, situada al costat del llac i al peu del camí de Conesa, la qual dona la benvinguda als visitants. La Creu te un peu i fus hexagonal de pedra a igual que el capitell i la creu i fou restaurada desprès de la guerra. 

La privilegiada elevació fa de Forès el mirador natural de la Conca, amb una esplèndida vista de tota la comarca i de bona part de la veïna, la Segarra. La serra de Montserrat sembla a tocar i, si el dia és clar i l'hora de matinada, hom pot admirar el Montseny i albirar el mar per l'estret del coll de Cabra. Situant-se a la part nord del poble, la visió de les terres de Lleida queda emmarcada pels Pirineus fins allí on allarga la vista. El mar sembla a tocar on el seu reflex sembla un mirall.

Nosaltres no vàrem tenir tanta sort, ja que la immensa boira ens va impedir tot just arribar, podem admirar aquest paisatge extraordinari, però aixó ens servirà per a poder retornar un altre cop a visitar aquest petit poble de poc mes de  habitants i observar el seu magnífic paisatge.

Aquesta es la vista que vàrem tenir des del preciós Mirador de la Conca de Barberà... però ens esperava un magnífic dinar que compensaria la manca de visibilitat i que ens aportaria suficients energíes per la resta del dia.


El Restaurant Lo Mirador de Forès, està situat a la Plaça del Castell i davant mateix del mirador de la Conca de Barberà. Els seus propietaris, la Núri i l'Alberto es van desviure perquè estessim com a casa... i ho vàren aconseguir.

Els primers plats van ser de pica-pica i van consistir en : Truita d'albergínia, pebrots al piquillo, Cecina de León, amanida de temporada i croquetes de carn d'olla...tot plegat acompanyat d'un pa calent d'el.laboració artesana pròpia i d'un vi negre que ens va fer passar el fred de valent.

Els segons plats, van ser;  Canelons amb oli de trufa negra, peus de porc, Salmó fresc, mandonguilles amb bolets, tupina i conill al forn amb verdures de temporada.


De Postres la Nuri ens va fer expressament per nosaltres una coca de full plena de cabell d'àngel que va servir calenta i boníssima, regada d'una mistella de xarel.lo que va acabar d'escalfar l'ambient divertit i distés el tot el dinar.

A l'acabar, l'Alberto i la Núri ens van regalar a cadascun de nosaltres, una ampolla de la mateixa mistalla que havíem consumit a l'hora de dinar, tot un detall per part seva que agraïm sincera i públicament.


Desprès de dinar, encara hi havia ganes de visitar l'Església romànica de Sant Miquel de Forès. Ens va acompanyar el Josep Maria de Cal Sort i regidor de l'Ajuntament de Forès, al qual li agraïm des d'aquest blog la seva disposició en un dia tant plujós i fred.


L'església de Sant Miquel de Forès és un edifici originàriament d'una sola nau amb absis semicircular a la capçalera que es va aterrar en una reforma molt recent. Dues capelles de planta quadrada obertes en la zona immediatament anterior al presbiteri (s.XIII-XIV). Les voltes de carreus són un xic apuntades, sobretot les dels braços del creuer.

Té dues portes d'entrada. La principal, dita de les Dones (s. XIV), és a la façana de migdia de la nau i està a un nivell més baix del carrer, a la qual es baixa per una ampla graonada. Aquesta portalada adovellada té arquivolta decorada amb dibuixos angulars a l'igual que l'àbac. Quatre columnes amb els seus capitells molt desgastats al costat dret i tres a l'esquerre, puix la columna que hi falta està a l'interior. 

El campanar, del segle XVIII, està construït sobre el braç sud del creuer, al damunt de la porta dels Homes i al mateix temps és considerat el campanar més alt de tota la Conca de Barberà.

 
Com podeu veure el mal temps no ens va treure l'alegria i a dins de la Capella romànica de Sant Miquel, el Josep Ribas ens va dirigir per cantar Cant gregorià, el Cumbayá de la Joan Báez i  la cançó de comiat escocesa, l'Hora dels Adeus... i fins a la propera, desprès d'una magnífica jornada de convivència entre companys que han passat mitja vida junts a la feina.

I ens hem de dir: Adéu-siau!
Germans, dem-nos les mans,
Senyal d’amor, senyal de pau. 

El nostre comiat diu:
A reveure, si a Déu plau!
I ens estrenyem ben fort,
Mentre diem: Adéu-siau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...